nervis

Recordo quan sentia aquest mateix nerviosisme, el no poder parar de pensar en ella mentre treballava sabent que venia de volar i ens havíem de veure.

Ara també el sento a l’estómac per les ganes que tinc d’arribar a casa i estar amb ella. És el nerviosisme i el pensar en ella amb la por del seu allunyament, de que puguin ser els darrers dies.

És com fer un examen sense haver estudiat. Però aquí m’hi jugo més.

Quan una cosa s’acaba, penses en com va començar

Un cop vaig sentir aquesta frase i és totalment certa. Quan s’acaba una història no pots deixar de pensar en els inicis, en com es va desenvolupar tot i com n’era tot de nou i d’emocionant. És igual que faci segles que no hi penses, de sobte et ve al cap. I la malenconia t’absorbeix i t’oprimeix. Ara que m’han fet figa les cames en veure el final de ben de prop, em tornen els inicis al cap.

Recordo els carrers, caminant junts sota l’intens fred d’aquell hivern sense un sostre on anar. Primer cop que em succeïa perquè sempre he pogut fer la meva sense problemes (avantatges d’estudiar fora de casa). Sento la força de les abraçades. L’emoció de la primera trobada, l’incertesa de la segona, la felicitat de la tercera.

Els inicis, però, són miratges vistos des de la distància. Ens quedem amb el bo i obviem el que no ho és tant. Com les llargues esperes, la incertesa de saber si anirà endavant, els temps separats... la nostàlgia fins i tot podria fer-te recordar amb estima l’època més xunga de la teva vida. Així n’és de mentidera.

Així, el que em sap més greu és perdre l’avui que tant m’agrada. Arribar i saber que hi és. Perquè si, hi ha molts peixos al mar, però és ella el que vull. I sempre s’acaba obrint una altra porta, però no necessàriament serà millor. De fet, difícilment ho podrà ser.

No obstant, hi ha coses que s’escapen al meu poder. Només resta, doncs, l’esperança. Seguir arribant i que hi segueixi estant. I torni a ser com no fa massa solia ser.

Massa tard per tornar a començar?

Cal tornar més de cinc anys enrere per recordar el que estic sentint. Em torna a faltar l’aire. M’ofego. Se m’està formant altra vegada un nus al pit que fa que em costi respirar. Dins de poc no podré tampoc engolir. Necessito tancar-me al lavabo per a poder respirar, aïllar-me dels companys de feina quan sento que l’opressió al pit és massa forta.

Torno a preguntar-me si és massa tard per tornar començar. Si aquest cop aquesta serà una via de fuga o ja no em servirà. Perquè panta rhei, tot flueix, i res no és el que era abans, les solucions no tenen perquè ser com abans. I, paradoxalment, panta rhei per tot excepte per la ciclicitat de la vida, que ens duu una i altra vegada al mateix punt on no hi volem ser.

Se m’escola altra vegada la sorra entre els dits de les mans. No la puc retenir i em destrossa saber que tot es reprodueix de la mateixa forma. Penso en com va començar i en com pot ser que estigui en aquest punt. Voldria tornar enrere i quedar-me allà per sempre més. Però no la puc retenir i se m’escapa. La meva voluntat no és prou. Sento com el compte enrere ha començat. Tornaré a esforçar-me per invertir aquest comptador, i que sumi, i vagi endavant com ha fet fins no fa tant. He apostat i seguiré apostant fort.

Lluito, però, a contracorrent. Tots els fantasmes que sempre m’han perseguit ara són aquí, ben presents. No puc evitar veure les analogies. És tot tan clavat que no em veig capaç de sortir del cercle viciós que s’ha generat. Tot, clavat. Se que la meva actitud és l’únic que em pot salvar. La malenconia només afegirà distància. El positivisme i l’entusiasme és l’únic que pot donar fruits. Però no en se treure per culpa de la meva falta de confiança, pels fantasmes que em parlen a cau d’orella. Tot s’està desenvolupant al mateix compàs. Tot no. Només hi ha una cosa diferent. Estàs tan lluny i ara necessitaria tant les converses amb tu. Fa uns dies hi pensava, sempre hi has estat. I mentre dissabte em deia que ja no veu futur amb mi, jo vaig pensar en que aquest cop, per primera vegada, no hi seràs per donar-me suport. Almenys, no físicament.

La diada

Representa que avui és un dia de celebració. Es commemora, essencialment, que ens van donar pel sac fa quasi tres-cents anys, i que encara ens en segueixen donant (al constitucional em remeto). Així som els catalans. Com més ens casquen més en volem.

Com a bon masoquista, perdó, català, sempre celebro la diada penjant la senyera i sentint de bon matí els segadors. Me n’adono, no obstant, que és un dia trist en el fons. És un mal rotllo que es va acumulant durant la setmana i que no acostumo a saber d’on ve. De sobte em llevo un dia, miro el calendari i veig que és l’onze de setembre i dic: “calla, que avui és la diada! Ja se jo perquè m’anava deprimint dia a dia la darrera setmana...”

Personalment, ha estat un dia en el que he tingut males experiències de les que marquen punts d’inflexió. Suposo que d’aquí ve el meu mal rotllo. Com no crec en altres vides, descarto que sigui un flash els meus patiments de 1714. Així que tot això ha de venir de la única vida que empíricament se'm pot demostrar que he viscut: la d'ara.

Aquesta data és de mala sort internacional. Estem els catalans, pioners en això (desconec algú que la patís abans que Catalunya, però no ho descarto). Estan els Xilens i el seu Pinochet traient-li la cadira (i la vida) a l’Allende. O els Nord Americans, que van veure com uns sonats confonien dues torres d’oficines amb unes bitlles gegants.

Jo tinc diversos mals records personals d’aquesta data. Sense anar més lluny, em va deixar la novia un onze de setembre de fa tants anys com temps té aquest blog. I d’aquí segurament em ve la inseguretat que pateixo aquests dies amb la meva parella actual. Una sensació d’”això no va bé, i ella ho pensa encara més que jo” que ja patia fa... cinc anys! (com passa el temps, recoi!) i que en aquell moment vaig encertar i va fer eclosió la desdita, com no, un Onze de Setembre.

I ara que sento de fons els tambors, em venen ganes de sortir al carrer i celebrar aquesta data. Si és que sóc gilipolles. Què hi farem. Potser algun dia tindrem una data per celebrar una victòria. O potser em toca la loteria, que sembla més fàcil.

Bona diada. I visca Catalunya. Visc a Catalunya (com diu aquell).

travelling

És una passada el que unes fotos poden arribar a evocar. Encara més quan les fotos són d'algú altre en un moment infinitament distant. Veient ara un àlbum d'una persona a la xarxa social d'internet més popular del moment (podríem dir-ne facebook) he viatjat a moments que tenia perduts en l'oblit. He recordat, veient una foto des del cap damunt de la Notre Dame, el primer dia que vam sortir a passejar els companys de l'erasmus per Paris. Ho he fet en veure, ben petitet, l'arbre al costat del que ens vam fer una foto. El funicular per pujar al Sacre Coeur, que només vaig agafar un cop perquè sempre vaig trobar massa car pel poc recorregut que feia (pujar escales a peu és més barat per un estudiant). L'òpera, inici del recorregut que quinze o vint individus vam fer durant la Nuit Blanche. Panthéon, de pas obligat pel davant cada dia per anar al RER. I el RER! quina calor i quins olors!!! hauran descobert ja l'aire condicionat? El bateau mouche, que va ser un trist desastre en preferir discutir que gaudir del sopar. I els jardins de Luxemburg! tot just al costat de la residència on vaig viure els 5 darrers mesos d'estància a París.

Passeigs pel riu, botellon al pont de l'alma, paninis al boulevard Sant Michelle, el fred tallant de l'hivern, la calor ofegant dels dies d'estiu, l'agraïda fresca de les nits d'estiu, les tardes a la cité-U jugant a futbol sobre la gespa, les partides a quatre mans al proevolution soccer d'ordinador, els passeigs romàntics per la vora del riu, els trajectes solitaris via RER a l'aeroport, les festes a l'escola, la ex, la blanche, els companys, els amics...

Tot tan lluny, tan oblidat i, de sobte, tan present. El que no aconsegueixo recordar, però, és a escriure o parlar francès. Ja veus, la memòria fa el que vol.

estimar més del que ens estimen, o que ens estimin més del que estimem

Fa anys feien un programa anomenat la columna. Sempre veia l'inici, en que la Júlia Otero feia una mena d'editorial. Tot just després, me n'anava a l'habitació a estudiar. Quina voluntat que tenia. De la senyora Otero en vaig aprendre dues coses que recordo molt bé i que encara em són ben vigents. L'una és que "més val cent culpables al carrer que un sol innocent a la presó. L'altra deia que "estem condemnats a estimar més del que ens estimen, o a que ens estimin més del que estimem".

La primera em resulta fonamental per entendre el que ha de ser la base del que es pot entendre com a just. La segona m'ha perseguit i minat la confiança en entendre-la tan certa que no es pot ni discutir.

En una relació sempre estimarem més a la parella del que la parella ens estima, o la parella ens estimarà més del que nosaltres la podem estimar. L'equilibri exacte és impossible. És com desitjar que l'aigua i l'oli es barregin sense fer coses rares (que a hores d'ara en Ferran Adrià segur que ho està a punt d'aconseguir creant el que anomenarà l'aigua d'oli o alguna cosa similar).

No cal que estrictament es parli d'amor. Es pot parlar, simplement, d'atracció sexual o d'amistat. Però sigui com sigui, sempre l’un sentirà més que l'altre. Al llarg de la relació les posicions es poden invertir, però això no alleuja el mal sinó que crea una nova confusió a qui ja s'havia acostumat al que tenia.

En la meva anterior relació, recordo una major dedicació de la meva parella cap a mi que no pas meva cap a ella. De fet, als inicis (i encara em sorpren), perdia el cul vers a mi d'una manera que jo no podia correspondre. Jo tenia moltes coses per fer, com aprovar els exàmens, i desviure'm per ella fins l'infinit no era un dels meus plans. Amb estar bé amb ella em semblava suficient. No obstant, aquest desequilibri em feia sentir malament, no em feia sentir bona persona, i això m'angoixava. Tot i que m'afalagava saber el que sentia per mi. El temps va fer girar la truita i m'ho vaig acabar menjant amb patates. No entenent com algú que es desvivia tant per mi havia pogut arribar a sentir tal indiferència. I d'allò va nàixer aquest blog ja fa quasi cinc anys.

Sorprenentment, encara més que abans, fins a la meva actual parella sempre s'havia donat aquesta mateixa situació, la que jo interessava més a la noia que no pas la noia a mi. Excepte en un parell de casos que van durar molt poc, el temps que van trigar a utilitzar-me com un cleenex (i a mi només em va quedar el poder gaudir de la sonada). Imagino que tot es deu a que a una noia interessada en mi li costa menys atraure'm que no pas em costa a mi atraure a una noia que m'interessa. O simple casualitat. Qui lo sap?

Amb la meva actual parella (que fa fa anys que sortim) tinc la situació contrària. Vaig ser jo qui va perdre el cul per ella i va anar-hi com si el món s'acabés si no ho feia. Va sentir l’interès per mi que pot sentir algú desarrelat de la seva terra i que troba un tros de terra per tornar-s'hi a arrelar. O potser li vaig interessar més del que mai he arribat a percebre. El fet és que trobar-me en la situació contraria al que havia estat habitual per mi sempre m'ha pesat. Se que estem junts perquè jo em vaig mullar. Si no, ella no hauria mogut un dit. De la mateixa manera que vaig estar amb la meva ex perquè ella em va insistir, perquè jo ni l'havia vista. I cap de les dues situacions em fan sentir bé.

Avui, sopant amb amigues de la meva xicota, han comentat els llenguatges no verbals que la meva xicota utilitzava per cridar l'atenció quan li agradava un noi. Llenguatge que, evidentment, amb mi no va utilitzar. Ha estat una d'aquelles situacions d'empassar saliva. Tot i que una persona madura no hauria de donar-li importància, tinc cinc anys menys que ella i em puc permetre el fet de no ser tan madur. De fet, la fruita madura cau de l'arbre i es podreix a terra. M'agrada sentir-me encara una mica verd, la veritat. M'ha molestat també perquè quan estic amb els meus amics parlem dels profes, de la feina, de la carrera, de les festes... però mai no ho fem dels ligues ni d'amors platònics, perquè sabem que fa sentir malament a les parelles. I la meva xicota sempre evita parlar, o menteix directament, sobre relacions passades o el que sigui. Em sorprèn que, en canvi, quan està amb les amigues (i amb mi al davant) oblidi aquesta delicadesa. Però això no és el que veritablement em molesta. El que em disgusta és que coses sense importància objectiva m'afectin. Que m'importin quan mai no ho havien fet en altres relacions. Que hagi desenvolupat un sentiment de gelosia que abans no tenia. Imagino que tot es deu a que quan vaig començar, jo desitjava més del que em desitjaven.

El que em fot, realment, és que estiguem condemnats, sempre, a estimar més del que ens estimen o a que ens estimin més del que estimem. Però, com diuen els francesos, c'est la vie.

sex far from the beach

De lluny de la platja ve l'intent fallit de cocktail d'aquesta nit. Suposo que amb la pràctica guanyaré habilitat. O potser no. Qui sap. He seguit les instruccions però no ha acabat de sortir com tocava. També és cert que el poc gel que tenia no m'ha permès de donar-li la frescor que requeria. Potser d'aquí en ve el seu nom de sexe a la platja, perquè a la primera mai no surt com s'esperava. I amb el temps, suposadament, se'n guanya experiència. O potser no, altra vegada.

També hi contribueix, no sé si per culpa de l'edat, que cada cop m'agrada menys l'alcohol. Una altra analogia?

Pràctica per adquirir traça. Traça per poder practicar. I amb poc vodka, que caic rodó.

calor

Calor, calor, calor, calor...

Fa quatre dies ens queixàvem del fred i jo ja no puc deixar-ho de fer de la calor.

Quina angúnia sentir la constant de la suor.

Tot per culpa de la calor. Em resulta insuportable.

Calor, calor, calor, calor...