què era el que ens divertia?

És tan tard que no vull ni pensar-hi. Com tampoc pensaré en la data del darrer post que vaig penjar. Me'n faig creus que ja faci tant. No he deixat de pensar posts de la primera a la darrera paraula, però sempre al cotxe, anant i venint i sense possibilitat d'escriure'ls, deixant que les paraules es perdin en el meu oblid.

Sempre em pregunto què era el que tant em divertia de sortir de nit. De vegades he pensat en l'edat, les obligacions o la companyia. Sovint he cregut que l'emoció de lligar ho feia tot més divertit. Però mai no concloc res perquè, veritablement, res no em convenç.

Tampoc sóc tan gran com per no divertir-me sortint de nit. Que no en tinc ni trenta! La feina m'exigeix molt, però els caps de setmana són ara més meus que quan els havia de patir estudiant o passar amb remordiments per no fer-ho. I la companyia... els amics amb qui tan bé m'ho passava segueixen sent-hi i sent-ho. Tot i que ens veiem amb molta menys freqüència, infinitament menys. I quan ens trobem, ja no ens ho passem ni de bon tros tan bé com abans.

I aquí sempre torno a les primeres hipòtesis. És l'edat? les obligacions? serà que tots estem lligats? I reduint a l'absurd concloc una i altra vegada que no són aquestes tres raons: som més joves que molta gent que surt "a donar-ho tot". La feina ens prem, però no tenim ni fills ni hipoteques. I si, l'emoció de lligar no hi és, però recordo que en aquells anys alguna època també vaig tenir xicota i, tot i així, m'ho passava de collons. Em quedo, doncs, sense una resposta que el plagui.

No obstant, avui, me n'he adonat d'una cosa. Quan ens reunim som els mateixos que sortíem fa anys. Però aleshores rèiem i fèiem l'ase tota la nit, dient xorrades que només a nosaltres ens podien fer gràcia. Resumint amb bromes la setmana viscuda. Culminant la convivència a les aules amb una bona sortida.

El que ha canviat és que ens vèiem cada dia durant tot el dia. I ara no ens veiem més que un cop cada sis mesos. El que fa que ja no ens divertim és que ja no tenim gaires coses a dir perquè cada cop tenim menys en comú.

És aquest el drama de fer-se gran? tenir cada cop un món més petit?

Esgotadament avorrit

Em sento esgotadorament avorrit. Més i tot que aquesta merda d’ordinador que se’m queda una estona penjant cada mitja frase que escric. Això és un dels factors que m’ha dut a deixar de treballar una estoneta mentre redacto aquesta entrada. Els altres motius seria l’escaqueig general de l’oficina que fa que ara m’hi trobi sol. L’un sempre passeja per l’obra ja que és més distret. L’altre tenia hora al metge a mig matí a Barcelona, pel que clar, ha treballat dues hores i se n’ha anat fins demà. Per què sóc l’únic pringat que es posa el metge sempre (tot i que això suposi retardar la visita un mes més) a primera o a darrera hora? L’altra se n’ha anat també per l’obra però s’ha endut l’ordinador... escaquejada màster? I finalment el cap, que aquest és un cas excepcional de driblar la feina. I si, es podria dir que és el cap, però tampoc és tan cap, que tenim la mateixa categoria dins l’empresa sols que la crisi té aquestes coses i ara em toca pillar.

I bé, a mi m’és igual haver d’estar per sota d’algú que de la meva categoria, i no fer de cap quan ja n’hauria de ser. L’ego és esgotador si hi has de lluitar cada dia. Millor no fer-li cas. I tampoc m’importa massa que la gent foti el camp i s’ho passi tot més o menys pel forro. Aquí no sóc el responsable i no me’n faré mala sang. Em toca més els ous haver de carregar amb feina que no em toca i que, a més, repercutirà en favor d’un altre que se’ls toca ell mateix. Perquè clar, la situació és la llet, tinc una categoria que ara no exerceixo suposadament, però la meva feina està constant d’exercir-la per tal de fer la feina d’algú que l’hauria d’estar fent però que no la fa mentre aquest algú se’n va a esmorçar, post-esmorçar, dinar, “migdiar”, berenar i al gimnàs. Si, gestió se’n diu. I, finalment, jo no hauré complert els objectius que tinc assignats perquè m’hauré passat mig any fent tasques que no em computaran en producció, i un altre si que els acomplirà perquè jo li hauré estat complint les feines. Collonut.

La feina de picar pedra ja fa molt que la se fer, pel que l’experiència d’ara no m’està aportant res en el professional. La de gestionar amb el client/propietat és la que més m’interessa d’aprendre. Aquesta, clar, si que la fa el cap. Això si, a l’estil de la vella escola (dinars). Algú més a part de mi considera tan arcaica com penosa la pràctica dels dinars? Realment cal acontentar la panxa d’algú per obtenir resultats? Em sembla lamentable. Ni he convidat ni penso convidar mai a ningú. Com no permeto que m’ho facin a mi. La feina ben feta i a dinar a casa, que segur que és més sà.

I clar, en el fons estic content d’estar on ara estic perquè almenys no estic on em van “col•locar” fa uns mesos. Deixant de dependre dels meus caps per anar a una altra delegació radicalment diferent, on no feia res més que picar números com un autòmata. No tinc res en contra d’aquesta feina, però no és el que jo cerco. Ara, almenys, ja no estic en aquella cova fosca.

És cert que fins ara no m’he hagut de preocupar per perdre la feina (tot i que d’ara en endavant ja veurem...). Això és un gran què tenint en compte con estan les coses. Però si que és cert que la meva progressió està més aturada que la negociació del finançament. I clar, portant 2 anys i mig a l’empresa hauria d’estar pujant com l’espuma. Fa un any estava més amunt que ara. Just fa un any quan tenia d’altres ofertes que rebutjava. Ara començo a creure que vaig errar no només rebutjant aquelles empreses sinó, fins i tot, entrant a l’empresa en la que estic.


Sento una motivació nul•la per seguir endavant. Però les sortides són escasses. Realment és un mal moment. Miro amb més freqüència Màsters no de l’universo, com en Heaman, sinó dels acabats amb una BA, com a gran sortida de la meva odiosa rutina. Aquest món laboral en el que estic, almenys en el nivell en que ara em trobo, no és en absolut excitant intel•lectualment. Més aviat em sento desaprofitat. Però clar, fer-ne un amb cara i ulls és un esforç. O es deixa de treballar (perquè és a temps complert) durant un any i es paga de l’ordre de 60.000 euros, o es fa en caps de setmana durant dos anys pagant el mateix i perdent la salut en barrejar una feina tan absorbent en temps com la meva amb uns estudis igual d’absorbents (pel que diuen).
O em toca l’euro milió i visc la vida collonuda sense fotre brot mai més. Això estaria be. Qui fos na Paris Hilton amb cervell...

rien de rien!

Es podria dir que actualment res no marxa. Si existeix un punt d'equilibri en que tot va be (amistats, parella, feina...), ara em trobo pròxim a l'oposat. Em queda la salut, això si. Consol de qui poc té.

Els amics amb qui crec que puc comptar són tan lluny que no els puc veure mai. I els que tinc per a prop, qui sap per què, són especialistes en fer el buit. Imagino que he perdut molta popularitat durant els darrers anys.

La feina ha estat un viacrucis durant els darrers mesos del que pensava que no en sortiria. Ara la cosa ha canviat. No és que sigui a una gran cosa, de fet professionalment segueix sent frustrant, però almenys ja no és la tortura (mooving?) que patia fins fa dues setmanes.

Per altra banda, imaginem tenir una parella de pàdel amb qui la relació personal és molt bona. T'hi portes genial, fas la birreta al club i tal i pasqual, sols que ja fa dos mesos que no jugues a pàdel. I clar, la darrera vegada que hi vas jugar també feia dos mesos que no hi jugaves. Total, un sol partit en quatre mesos. I a mi m'agrada jugar. Clar, sempre pots anar a jugar tot sol contra la paret, però no és el mateix que diguem. Arribes a pensar que l'altra persona ja té en ment un altre company. I aleshores et venen al cap les insinuacions de la teva antiga parella per jugar un partit amistós. O la gent del club, que n'hi ha tanta per triar. Perquè t'encens en sentir-li dir que amb parelles esporàdiques s'hi ha fet un fart de jugar perquè amb elles en tenia ganes. O sigui que a sobre et sents a dir que ets gilipolles. Així que se't passen les ganes de partit, de birreta i d'hòsties.

I és que hom també es va fent gran i cada cop s'allunya més de la plenitud física que diuen que l'home té als 25 anys. I percep en la seva pròpia carn, concretament al greix de la zona abdominal (altrament anomenada panxa), el canvi de metabolisme que sempre ha sentit a dir que es pateix als 27. I ho nota perquè baixar de pes mai no li havia costat, però ara no aconsegueix fer desaparèixer aquesta molesta, tot i que certament petita, acumulació greixosa instal·lada al melic i rodalies. Per no dir la tortura que li suposa córrer més de 10 minuts o aguantar un entrenament de tennis.

Aleshores es frustra en veure que el temps està passant i no es sent satisfet de com l'està vivint. Que la pala, a que encara és mitjanament actual, s'està quedant desfasada sense ni tan sols fer-la servir...

I jo què se, qui diu pàdel diu tennis, o res. Rien de rien!

em treu la son

al llit resto amb les parpelles aclucades però els ulls ben oberts.

m'ha sobrevingut, com tantes altres vegades des de fa un temps, el mateix pensament.

em sembla que no estic preparat per acceptar que algun dia, com tothom, he de morir.

potser encara falten 70 anys, però el temps avança inexorablement.

tot era més senzill quan era creient.

però a veure...

...què collons he menjat avui per haver-te de visitar tant?

qui truca ara?

M'acaba de trucar, es veu que recent tornada de vacances (encara estava al taxi venint de l'aeroport), una persona amb qui feia força temps que no hi parlava. Deia que els darrers dies, sense saber perquè, tenia moltes ganes de parlar amb mi.

I jo, que ja tinc uns anyets, de seguida he sabut per què.

Al cap de l'estona m'ha explicat que segueix soltera i que acaba de tenir un desengany, ojito, amb un italià que havia vingut per un sol mes i que, coses de la vida, el dia abans de marxar li va confessar que a Itàlia l'espera la seva xicota i que millor deixar-ho estar. (serè jo l'únic a qui no li sorprèn això venint d'un italià com d'un argentí?)

Laments diversos de l'estil que no entén com porta quatre anys sense parella (que realment en són tres i poc, que si fa dos que surto amb la meva xicota i portava un any i poc de solter... els números canten!)

I jo què vol que hi faci? prou en tinc jo amb la meva pena, que porto 3 mesos que anar a treballar és un suplici (m'han canviat de grup i el meu nou cap i jo som incompatibles).

Però be, tal dia farà un any i la feina millorarà (o jo em moriré del mal de ventre que em produeix). I al proper desengany tornaré a rebre una trucada. I el fred marxarà (perquè no vegis quin pal em fa haver d'anar a jugar a tennis ara amb la rasca que fot!)

Realment cal?

Realment cal carregar-se un mite de la meva infantesa fent aquest trunyo?

No cal per pel·lícules de tot. I menys encara esforçant-les per a que siguin dolentes.

Ni de conya la veure. Jo em quedo amb el record del bo!

és evident que me n'he posat massa...

Tinc les mans que fan pena. Quan arriba el fred se'm ressequen fins al punt que m'acaba sortint sang pels artells o nusos (no sé si el significat d'aquestes dues paraules és exactament la de "nudillos" però me la jugo) de les mans.

Total, que tanta pena em fan que m'he posat crema. I me n'he posat tanta que em rellisca el ratolí de l'ordinador. Em patinen fins i tot les tecles!

Doncs això, que és evident que me n'he posat massa.